Porta la mantega

Ahir vaig dedicar-me al súmmum del nihilisme: llegir de pe a pa Ampliación del campo de batalla de Houellebecq, remirar El último tango en París de Bertolucci (cada vegada que la veig m’agrada més, cada detall com va agafant força i vigor) i acabar la nit amb En las cimas de la desesperación de Cioran. Toma moreno. Pollastre amb col i tords per acabar de donar de berenar. I sí, enfeinat amb la traducció d’un portent que segur que donarà moltes notícies i alegries ben aviat. Ho sé cert. La confiança dóna raó, la voluntat fa pòsum, el valor encalça el sentit, la vida es connecta amb la vida, amarant-ho de tot, tot amarat de vida, tot respira, tot ens envolta, tot ens sublima i ens produeix motius de glorificació, encara que aquesta segueixi el lent procés productiu de la putrefacció antagònica. Si la vida és una puta merda, o això ens volen fer creure, alcem les copes i ballem-la. Si qualque dia arriba l’apocalipsi a mi em trobaran en pilotes cantant, bevent, rient, menjant i orgiant.

Un porc acorat

(…) El paisatge de l’illa es va apilonant en munts de cel·luloide a través del que es mostra a la pantalla. Les imatges són de càmera antiga, o simulen ser-ho, com si es tractés d’una filmació dels anys setanta del segle anterior, un format que Jakob Zèferin solia utilitzar a través de diferents filtres que ell mateix havia dissenyat en qualsevol treball cinematogràfic. Veiem uns quants personatges que s’acosten en pilotes a la càmera, parlen en una llengua oblidada, però els subtítols resen: Fa estona que ha començat el ritual. Aquí hem nascut i aquí morirem. No hi haurà ningú que ens tregui de casa nostra. S’acosten a un animal que penja. És un porc, i és immens. Es treuen un ganivet d’una butxaca. La imatge aquí es talla de sobte. Després la imatge es reprèn de bell nou i es pot veure com, al costat dels fragments de l’animal que abans penjava, el pintor Iannis fuma, també nuu, un porro de marihuana. A mesura que es van acumulant, les següents escenes componen un conjunt que, mitjançant la seva unió, sembla un cadàver recent: les costelles ben estirades i encara regalimoses, l’alè de porc degollat, el seu interior obert com una ofrena a tot un procés que ja s’ha perdut en el temps i que ja mai recuperarem perquè no es va documentar del tot exceptuant algunes pinzellades buides en documents que ja no serveixen per a res, el seu alenar extingit com va panteixant dins d’un bon plat de frit de matances… No hi ha els típics bafs que s’originen en hivern: el fred massiu de l’exterior en contrast a un interior que s’obre de sobte espargint la seva basca interna, sinó que, simplement, és un exercici d’amputació, de carn que reviscola, el que generacions senceres havien ensenyat als seus descendents i que per qüestions econòmics va deixar de fer-se, com vendre’s l’ànima. Exacte, l’obsessió per l’estiu no és casual: l’ús d’aquesta estació de l’any dins l’obra de Jakob Zèferin és un element indiscutible, essencial. Alguns han volgut interpretar l’estiu dins de la seva obra com una espècie de retorn a l’úter matern, una calidesa imperant, el triomf sempre calent de la voluntat que el caracteritzava, la seva incontinència existencial en totes les facetes possibles. Altres simplement evoquen el seu furor com un esclat d’estiu, el mateix que va aconseguir que milions d’estrangers visitessin el seu lloc de naixença abans de les inundacions que acabaren definitivament amb l’illa i amb el pou de podridura que s’hi va incustar a sobre. Sigui com sigui, és molt possible que tot el que Jakob Zèferin va produir, tant a nivell d’escriptura com a qualsevol altre cosa que produís (fotografia, cinema, obra plàstica…) no fos res més que un monument a la seva llar i a la seva definició com a ésser: una matança de calor. (…)

Fins dalt de tot

Escalar com una gossera salvatge, llops letàrgics, selvàtics, viscerals i ascètics, místics de propagació, exaltadors del furor, plens de salivera, amunt amunt, per aconseguir-ho tot. No perquè sigui allò que desequilibra la balança entre el bé i el mal sinó, simplement, perquè és el que s’ha de fer. A les totes. Ho devorarem tot: aquell que engoleix la vida la dignifica.

Pura vida

Allà on conflueixen tots els camins és on neix el moment del sacrifici, de l’esforç, de l’aventura, i de la possibilitat encarnada en la meravella. Sí: la capacitat de crear i de salvar en l’epifania precisa, en l’esforç, la dedicació. Escriure fins que perdis els ulls. Viure fins que esclatis de tanta vida acumulada. Existir fins a rebentar, així de clar. Ja sé quin és el meu objectiu: fer que l’impossible prengui forma en uns ulls que tremolen sadolls de frenesí.

Triomfs

Èxit preciòs, el de l’altre dia, quan més de 60 persones ens varen acompanyar a Can Alcover de Ciutat de Mal en la festa d’exaltació dels nostres llibres. L’èxit, però, és sempre una qüestió interior, una certesa personal, una evidència que ens hem d’inserir a base de clamors. Jo hi crec. Aquesta foto de Jordi Del Valle Díaz així ens ho demostra: no veieu com els nostres somriures aconsegueixen cremar el flaix etern de l’alegria? Ara, i gràcies a l’editorial Lleonard Muntaner, que ens ha encès amb portent, CARNATGE de Pau Vadell i Vallbona, CANTS DE MONTALT de Jaume Pomar, LA MORT DE NA MARGALIDA de Sebastià Portell, AIXÒ ÉS ÀUSTRIA de Joan Jordi Miralles i FAULA de Jaume C. Pons Alorda estan fent niu en els cors de la gent. Perquè ens vàrem emocionar, i tota emoció en comporta una altra de bessona en un cor aliè.

Dia profitós, farcit, el d’avui. Planejar nous projectes, nous llibres, noves aventures, en aquest futur que es regenera constantment dins del somriure epilèptic de la fortuna, i a més a més dedicar uns riures alegres a notícies entranyables del passat que retornen de forma fortuïta, com aquesta:

http://www.diariodemallorca.es/sociedad-cultura/2009/04/20/inmoderados-jovenes-poetas/455989.html

Sí, en efecte, tot JA era passió, i demostra que tot ÉS passió ENCARA, i que mai s’acaba el furor, que estic encès i estic ple d’il·lusions. I aquest 2013 també serà, evidentment, una altra conquesta portentosa.

Us ho puc ben dir jo, que he vist les cares entusiastes de més d’un milió de nens que s’han exaltat amb versos. I tot era foc. I eufòria.

12 del 12 del 12

 

http://www.xiptv.cat/l-ultima-troballa/capitol/jaume-pons-alorda

Un dia excepcional. Sí, enigmàtic i misteriós. Ja ha començat amb una trucada que m’han fet, una trucada feta amb entusiasme: una persona m’ha cridat perquè estava emocionat de quelcom que jo he escrit i que li he enviat i que per a mi ha significat un gran TRIOMF. Sí, en efecte, ha estat un grandiós en la seva petitesa, excels en les seves condicions. Hi ha hagut pluja, bon cinema, bons llibres, bona vida, bon menjar, bona escriptura. I coses agradables, grans notícies, com aquesta entrevista a L’ÚLTIMA TROBALLA on puc parlar de FAULA amb eufòria, màxim rendiment, amb alegria i propagació. Sí, un dia que serà recordat. I a més afegim que van naixent, a poc a poc, grans projectes, grans il·lusions: futures rutes i recitals, futures presentacions i exaltacions, per ara us deixo amb la FESTA LITERÀRIA de la setmana que ve, dimecres 19 a les 19 hores a CA’N ALCOVER de Ciutat de Mallorca (Carrer Sant Alonso 24) presentarem els GUANYADORS I FINALISTES DELS PREMIS PARE COLOM 2012. En efecte, festota, festival, família. I sí, no ho dubteu, serà una PASSADA!!!

Reialmes

Una defensa. Un cànon. Canó de la meva fidelitat. Entrada a la cova dels meus auguris particulars. Un lliurament, una certesa, en el fons res que es diferenciï d’una passió encomanadissa. Sí, estar a favor de la investigació recíproca i del furor sense condicions. Per això he escrit FAULA i per això l’he escrit com l’he escrita. Una FAULA tremenda i salvatge, radical i compromesa, intransigent i necessària. En efecte, hi haurà errors i racons que hauré d’il·luminar amb més claredat d’ara endavant. Però quin orgull, quanta alegria de retornar als capítols, als personatges que tant estimo, i comprovar que encara em garratiben com ho fan, rapinyant-me indecorosament, aquells llibres que m’enravenen l’esperit.

Una grandiositat feta de paraules. Una construcció. Un privilegi. Un encant. Una aposta.

M’encanta la complexitat. És en el dubte que em faig fort, allà on m’he d’obligar a pensar, a reflexionar, anar més enllà de les meves limitacions, a existir en la brutalitat, el canvi, allò diferent, inexplicable i a vegades quasi impossible de definir. Sí, la complexitat m’excita, m’exalta, em fa no ser jo, ser l’altre, un altre més macabre que habita la casa de l’intel·lecte, una fe en el més enllà, un extermini d’aparences.

Sí, en el portent, en l’arquitectura barroca, rococó, el llenguatge baldufa, tirabuixó, el pensament que va parell a l’influx de les venes del cervell mític, llegendari de tanta pensa acumulada, en efecte, una estructura que forma part d’un altre univers, allà on s’enfilen les vetes de l’artèria principal de les ments privilegiades.

A favor del compromís literari, tal i com ben perfectament explica un gran escriptor compromès amb la qualitat com Salvador Company:

http://www.nuvol.com/opinio/el-compromis/

Perquè això no s’acaba, no s’acaba mai, és imparable l’elixir, i la confraria va creixent, retroalimentant-se, sense cap mena d’aturai. Continua l’aventura i és prodigiosa la corrua enfervorida, com un carnaval d’epilèptics feliços, encantats del seu tremolar indeturable. Homenatge a Javier Marías i a Thomas Bernhard i a Julien Gracq i a Joan Perucho i a Felipe Hernández i tants altres per conformar un Reialme, els nostres Reialmes, un Regne que sí formi part d’aquest món, amb ambició i delirim seny i rauxa, follia i grandesa… Esperits eqüestres i concupiscències vàries. Bacanal Literària, en definitiva. I sí, sé que ens entenem.

BSO de FAULA

Aquesta és la banda sonora de FAULA. La poesia musicada de Philip Meridian. Els seus poemes i les seves novel·les, la seva música de la letargia, m’han acompanyat durant els dos anys de la configuració i escriptura de FAULA. Juntament amb els seus consells narratius. És un mestre de les estructuracions de trames, es demostra en les seves novel·les publicades. A part d’ell també he escoltat cançons esporàdiques de VANGELIS o els poemes de Màrius Sampere, com aquest, entre macabre i tendre:

I així anar fent, configurant un món que sols existeix en la imaginació, i que ens esclata de tant en tant a les venes. Espai colossal de les artèries i dels munyons siderals.

Aprendre sempre

Som nosaltres els que hem d’aprendre, som nosaltres els que hem de viure, som nosaltres els que hem de triomfar i fracassar (tot alhora, a l’unison, simultàniament), som nosaltres els que hem de morir, som nosaltres els que hem de reviure, som nosaltres els que hem d’assolir la consciència del nostre infinit amplificat, que en nosaltres pren corona: en efecte, nosaltres som l’instrument pel qual l’eternitat es perpetua. Que cadascú sigui responsable de la seva pròpia responsabilitat.

Talps i Supernoves

Que un altre jorn conclogui amb aquestes eufòries que em vessen de les mans no pot ser descrit a no ser que prengui, com a nau a través de l’escarni paralític, la velocitat del calc i de l’àtom, la lletania d’una cèl·lula fusionant-se amb l’immens, un cadàver negligit que demana, esgargamellant-se, un crit per habitar l’úter de l’esforç i el seu triomf descomunal. Ara mateix sóc l’experiment que funciona, la rondalla que avança, la trama que sublima i el vers que emociona. Sí, ja m’he hibridat amb la matinada. Pilot de l’esperma, de les estrelles i de les emancipacions sense precedents. Saludeu-me, celebreu-me, sóc l’astronauta dels deslímits.