Finalment!!! Acabar una feina important, una sèrie de coses molt importants, que segur comportaran grans alegries futures, perquè el present ja està inundat de l’entusiasme que encomanen. El 2013 comença amb tantes coses bones, tanta eufòria! Confirmar que THE MASTER és una de les més grans pel·lícules que he vist mai, m’emociona el seu paisatge de l’ànima, aquest Joaquin Phoenix immens, poderosíssim, Phlip Seymour Hoffman com brilla sempre, i aquesta Amy Adams extraordinària que ens fa flipar amb la seva intensitat, demostrat, PAUL THOMAS ANDERSON és UN GRAN CRACK, UNA BÈSTIA, UN ANIMAL, UN DÉU!!!

Llegir un article boníssim de Javier Calvo sobre un llibre que estic esperant amb fruïció i passió, AQUEST:

I la certesa que la ruta poètica en gira INFINITA LA CARÍCIA QUE HA DE VENIR serà simplement memorable, ens ho passarem mel!!! I qui avisa sempre és un exaltador!!!


Chapter of the Slug


It was disgusting. And yes indeed, Morbus, I know that everything seems disgusting in my words, in my acts, in what I have been describing until this very moment, yes, Morbus, I agree with you if you think so, even though I do not know what you are thinking of, you bastard, but when I say that THAT THING WAS DISGUSTING it is because THE SLUG WAS DISGUSTING. So much. But, at the same time, it was disgusting funnily, in a peripatetic way. The Slug and his unfortunate skin, like gelatine, was jumping in its own ferunculic tallow. That colossal body was repulsive, it was so horrible that it could even be beautiful, distinguished, no divisions between perceptions, between possibilities, that horrid beauty, that beautiful horror. Both mixed at the same time in the mirror of sensations and feelings. There was so much flat, so much blubber, under that epidermis of catastrophe that a whole legion of possums, together with crab louses, would have established their home and their dynasty in such a place. It seemed that all that flaccid flesh was going to spread like a wave beyond its own limits of immense body. And that was even funny, like a clown, something incredibly ridiculous and proud of being so. The Slug had appeared so powerful before, and now so fascinatingly puppet, like a meridian act of inconsistency, a circus of paranoia, a caravan of strange termites. And all that flesh fell over the girl in colours of spectacle, and she tried to fight against all that flesh, all that incredibly body which was caressing her, trying to rape the girl’s skin because the Slug was obsessed with touching her, with putting her tiny genitalia, they seemed spaghetti, over her and get a little bit of pleasure. Yes indeed, the Slug was like a big bag of garbage, flesh garbage, raped fleshy shitty garbage. The pigs has brought the girl to the chamber of the Slug, and now she was there, in the middle of luxury, beauty, a violet carnage of clothes and paintings from other planets, sofas from other universes, surrounded by hundreds of tables filled with food and drinks and more food and more drinks: arkhams smoothed with an accompanying sauce of enzium trigs, cooked and breaded clicmahx, copyposts capirraited with figs and plotolum jam, castrated dodgers cut with pastry and nignugs, fried saltamurtrals under a cascade of artificial cocoa, worf cheeks on a bearing of atraigos and jujubais, perched chulthus hultrus grilled with squares and valbenous piltrings, slaziums of sternag with fenchudos of zofire, toasted alicators, tanted ghipsi made miskatonics, a bowl of quanzia and more. Much more. Oh, Morbus, so many things to eat and drink and enjoy, that was an orgy of emotions and fantasies and feelings, oh!!! The Slug, in a sarcastic mood, was dressed with a purple foulard and a golden thorn crown that was set over that polymorphic head with pride and power. The Slug also painted his face with metallic flakes and powders and paints of different colourful tonalities. He was waiting for the girl so that, when she entered, then he started singing something in a language she did not understand. A florypondical psalm, loriloy songs, like a floral poem, presidential verses, laureate metaphors and melodies from an instrument which looked more like a Mongolic nerve rather than a music itself. It was deeply ridiculous, melodramatic and also sad and happy at the same time. A comic tragedy in fat motion. The girl was laughing so much after seeing that. She was possessed by funny spirits, the merry wives of the dancing fields, the vivid images of craziness put into the wild side of beauty. She was crying because of that laughter, even. The Slug did not have any kind of detail to mention the laughter, so he started saying things to the girl, things in a language she could even understand. The Slug asked the girl to reach him, come near, because she would like to eat something after so much time being hungry. She went to one of the infinite tables. She took the leg of the first cooked alien she found and started eating with complete taste, the sauce spitting from her mouth like a pornographic vision. Biting like a beast. She was a beast, a living beast. Tears of oil falling from her mouth, together with saliva, reaching her breasts, her ribs, her arms, her legs, her sex, her feet. There were some candles there making light for all those sensual movements. That image of splendour, of enjoying life and food. The Slug got a lot of pleasure seeing that in front of him. Like a picture of desire. The Slug said that now everything would be perfect for them both, they would live together and be happy forever after, they would keep eating those wonderful things, like in an acid tale of redemption, and everything would shine for them in rose and fuchsia. So bizarre. The Slug wanted his voice to sound sweet, like honey, and it was like a vomit, in fact. Something as enormous as dementia itself. Then suddenly the Slug jumped, and the jump made everything move and tremble and shimmer. The Slug jumped to the girl, to reach her, to be near her, licking her and caressing her breasts, her legs, yes indeed, Morbus, what an image! But she felt very powerful, like never before. Alive, so alive! Killer of any pain, of any decrepitude. And even though the Slug was for her disgusting, she bit his arm, bit with all her power and forces and strengths. The Slug screamed, he screamed so much that the wells almost fell. The girl did not stop until she could eat what she had bitten with a huge smile on her face of triumph, victory. The girl was sure that the scream of the Slug had been heard in the whole universe, filled with horny emotions, sick excitation, tremendous power. The girl was happy, immensely happy with that, she wanted to be heard universes beyond, the infinite hugging her at least, at last, oh yeah! The girl, so furious, so young, so filled with alive blood inside her passion. She escaped from the nails and the hands and the arms of the Slug, who was crazy, shivering, trembling, totally hypnotized by pain and by that hole in his arm, and they both started a prosecution in that room, going up and down, here and there, far and farther, like two animals in hate trying to get one another. The girl jumped and launched herself over the food like if everything was a big swimming pool of food, of liqueur, of something. All the doors closed. No way to escape. And she was happy for that: she did not need anything else. She felt so powerful there. She had escaped from jail and now she only wanted to celebrate. To celebrate existence. To celebrate euphoria in front of uncertainty, in front of pity, in front of sickness. The Slug continued to follow her all the time, making everything fall behind him in those movements. It was a festival, a bacchanal, an orgy! Slapstick indeed. The hole in his arm vomited strange liquids, green and yellow ones, making everything dirty as well. The girl laughed and laughed and laughed, golden girl, ecce donna, Madonna, and this made the Slug be angrier and angrier. The girl danced. The girl sang. For her escaping was like a dancing movement, with grace and style, jumping here and there, ole, ole! Bullfighter, matadora, toreadora, torera! Brilliance and triumph filling her soul, her spirit, her emotions and feelings. And she was drinking all the alcoholic spirits she could find on her way because she wanted to get drunk. She wanted to get drunk of luck, of screams, of happiness, of pain, of poetry, of chants. She wanted to get drunk of whatever, get drunk of something, of infinite and eternity! Ottotoi! And she would have been like this all her life if needed, in that great honour of everything in her whole life. And she would have loved to be surrounded by other beings like her, screaming and dancing and singing, trying to kill all the pain in the world, all the illnesses in the universe. Izikai, itzikai, itzikai! Closed eyes to the eunuch darkness. All of them together feeling the hearts beating, making the same sound as thousands of hands clapping, lorelei! And this folkloric dance of drums and flutes of the skin would have last for a whole century if the pigs had not called the attention of the Slug from the other side of the doors. They told the Slug that something terrible was attacking the palace. Something huge as they had never seen before. Very very very raged. Furious. Strong. Fear conquered the face of the Slug. And the girl kept on dancing and laughing and drinking and singing.

FABLE by Jaume C. Pons Alorda
Translation by Arthur Rippendorf

And this is the soundtrack:

Porta la mantega


Ahir vaig dedicar-me al súmmum del nihilisme: llegir de pe a pa Ampliación del campo de batalla de Houellebecq, remirar El último tango en París de Bertolucci (cada vegada que la veig m’agrada més, cada detall com va agafant força i vigor) i acabar la nit amb En las cimas de la desesperación de Cioran. Toma moreno. Pollastre amb col i tords per acabar de donar de berenar. I sí, enfeinat amb la traducció d’un portent que segur que donarà moltes notícies i alegries ben aviat. Ho sé cert. La confiança dóna raó, la voluntat fa pòsum, el valor encalça el sentit, la vida es connecta amb la vida, amarant-ho de tot, tot amarat de vida, tot respira, tot ens envolta, tot ens sublima i ens produeix motius de glorificació, encara que aquesta segueixi el lent procés productiu de la putrefacció antagònica. Si la vida és una puta merda, o això ens volen fer creure, alcem les copes i ballem-la. Si qualque dia arriba l’apocalipsi a mi em trobaran en pilotes cantant, bevent, rient, menjant i orgiant.

Un porc acorat

(…) El paisatge de l’illa es va apilonant en munts de cel·luloide a través del que es mostra a la pantalla. Les imatges són de càmera antiga, o simulen ser-ho, com si es tractés d’una filmació dels anys setanta del segle anterior, un format que Jakob Zèferin solia utilitzar a través de diferents filtres que ell mateix havia dissenyat en qualsevol treball cinematogràfic. Veiem uns quants personatges que s’acosten en pilotes a la càmera, parlen en una llengua oblidada, però els subtítols resen: Fa estona que ha començat el ritual. Aquí hem nascut i aquí morirem. No hi haurà ningú que ens tregui de casa nostra. S’acosten a un animal que penja. És un porc, i és immens. Es treuen un ganivet d’una butxaca. La imatge aquí es talla de sobte. Després la imatge es reprèn de bell nou i es pot veure com, al costat dels fragments de l’animal que abans penjava, el pintor Iannis fuma, també nuu, un porro de marihuana. A mesura que es van acumulant, les següents escenes componen un conjunt que, mitjançant la seva unió, sembla un cadàver recent: les costelles ben estirades i encara regalimoses, l’alè de porc degollat, el seu interior obert com una ofrena a tot un procés que ja s’ha perdut en el temps i que ja mai recuperarem perquè no es va documentar del tot exceptuant algunes pinzellades buides en documents que ja no serveixen per a res, el seu alenar extingit com va panteixant dins d’un bon plat de frit de matances… No hi ha els típics bafs que s’originen en hivern: el fred massiu de l’exterior en contrast a un interior que s’obre de sobte espargint la seva basca interna, sinó que, simplement, és un exercici d’amputació, de carn que reviscola, el que generacions senceres havien ensenyat als seus descendents i que per qüestions econòmics va deixar de fer-se, com vendre’s l’ànima. Exacte, l’obsessió per l’estiu no és casual: l’ús d’aquesta estació de l’any dins l’obra de Jakob Zèferin és un element indiscutible, essencial. Alguns han volgut interpretar l’estiu dins de la seva obra com una espècie de retorn a l’úter matern, una calidesa imperant, el triomf sempre calent de la voluntat que el caracteritzava, la seva incontinència existencial en totes les facetes possibles. Altres simplement evoquen el seu furor com un esclat d’estiu, el mateix que va aconseguir que milions d’estrangers visitessin el seu lloc de naixença abans de les inundacions que acabaren definitivament amb l’illa i amb el pou de podridura que s’hi va incustar a sobre. Sigui com sigui, és molt possible que tot el que Jakob Zèferin va produir, tant a nivell d’escriptura com a qualsevol altre cosa que produís (fotografia, cinema, obra plàstica…) no fos res més que un monument a la seva llar i a la seva definició com a ésser: una matança de calor. (…)Imatge

Fins dalt de tot

Escalar com una gossera salvatge, llops letàrgics, selvàtics, viscerals i ascètics, místics de propagació, exaltadors del furor, plens de salivera, amunt amunt, per aconseguir-ho tot. No perquè sigui allò que desequilibra la balança entre el bé i el mal sinó, simplement, perquè és el que s’ha de fer. A les totes. Ho devorarem tot: aquell que engoleix la vida la dignifica.


Pura vida

Allà on conflueixen tots els camins és on neix el moment del sacrifici, de l’esforç, de l’aventura, i de la possibilitat encarnada en la meravella. Sí: la capacitat de crear i de salvar en l’epifania precisa, en l’esforç, la dedicació. Escriure fins que perdis els ulls. Viure fins que esclatis de tanta vida acumulada. Existir fins a rebentar, així de clar. Ja sé quin és el meu objectiu: fer que l’impossible prengui forma en uns ulls que tremolen sadolls de frenesí.



Èxit preciòs, el de l’altre dia, quan més de 60 persones ens varen acompanyar a Can Alcover de Ciutat de Mal en la festa d’exaltació dels nostres llibres. L’èxit, però, és sempre una qüestió interior, una certesa personal, una evidència que ens hem d’inserir a base de clamors. Jo hi crec. Aquesta foto de Jordi Del Valle Díaz així ens ho demostra: no veieu com els nostres somriures aconsegueixen cremar el flaix etern de l’alegria? Ara, i gràcies a l’editorial Lleonard Muntaner, que ens ha encès amb portent, CARNATGE de Pau Vadell i Vallbona, CANTS DE MONTALT de Jaume Pomar, LA MORT DE NA MARGALIDA de Sebastià Portell, AIXÒ ÉS ÀUSTRIA de Joan Jordi Miralles i FAULA de Jaume C. Pons Alorda estan fent niu en els cors de la gent. Perquè ens vàrem emocionar, i tota emoció en comporta una altra de bessona en un cor aliè.


Dia profitós, farcit, el d’avui. Planejar nous projectes, nous llibres, noves aventures, en aquest futur que es regenera constantment dins del somriure epilèptic de la fortuna, i a més a més dedicar uns riures alegres a notícies entranyables del passat que retornen de forma fortuïta, com aquesta:

Sí, en efecte, tot JA era passió, i demostra que tot ÉS passió ENCARA, i que mai s’acaba el furor, que estic encès i estic ple d’il·lusions. I aquest 2013 també serà, evidentment, una altra conquesta portentosa.

Us ho puc ben dir jo, que he vist les cares entusiastes de més d’un milió de nens que s’han exaltat amb versos. I tot era foc. I eufòria.


Una defensa. Un cànon. Canó de la meva fidelitat. Entrada a la cova dels meus auguris particulars. Un lliurament, una certesa, en el fons res que es diferenciï d’una passió encomanadissa. Sí, estar a favor de la investigació recíproca i del furor sense condicions. Per això he escrit FAULA i per això l’he escrit com l’he escrita. Una FAULA tremenda i salvatge, radical i compromesa, intransigent i necessària. En efecte, hi haurà errors i racons que hauré d’il·luminar amb més claredat d’ara endavant. Però quin orgull, quanta alegria de retornar als capítols, als personatges que tant estimo, i comprovar que encara em garratiben com ho fan, rapinyant-me indecorosament, aquells llibres que m’enravenen l’esperit.


Una grandiositat feta de paraules. Una construcció. Un privilegi. Un encant. Una aposta.


M’encanta la complexitat. És en el dubte que em faig fort, allà on m’he d’obligar a pensar, a reflexionar, anar més enllà de les meves limitacions, a existir en la brutalitat, el canvi, allò diferent, inexplicable i a vegades quasi impossible de definir. Sí, la complexitat m’excita, m’exalta, em fa no ser jo, ser l’altre, un altre més macabre que habita la casa de l’intel·lecte, una fe en el més enllà, un extermini d’aparences.

Sí, en el portent, en l’arquitectura barroca, rococó, el llenguatge baldufa, tirabuixó, el pensament que va parell a l’influx de les venes del cervell mític, llegendari de tanta pensa acumulada, en efecte, una estructura que forma part d’un altre univers, allà on s’enfilen les vetes de l’artèria principal de les ments privilegiades.


A favor del compromís literari, tal i com ben perfectament explica un gran escriptor compromès amb la qualitat com Salvador Company:

Perquè això no s’acaba, no s’acaba mai, és imparable l’elixir, i la confraria va creixent, retroalimentant-se, sense cap mena d’aturai. Continua l’aventura i és prodigiosa la corrua enfervorida, com un carnaval d’epilèptics feliços, encantats del seu tremolar indeturable. Homenatge a Javier Marías i a Thomas Bernhard i a Julien Gracq i a Joan Perucho i a Felipe Hernández i tants altres per conformar un Reialme, els nostres Reialmes, un Regne que sí formi part d’aquest món, amb ambició i delirim seny i rauxa, follia i grandesa… Esperits eqüestres i concupiscències vàries. Bacanal Literària, en definitiva. I sí, sé que ens entenem.



Aquesta és la banda sonora de FAULA. La poesia musicada de Philip Meridian. Els seus poemes i les seves novel·les, la seva música de la letargia, m’han acompanyat durant els dos anys de la configuració i escriptura de FAULA. Juntament amb els seus consells narratius. És un mestre de les estructuracions de trames, es demostra en les seves novel·les publicades. A part d’ell també he escoltat cançons esporàdiques de VANGELIS o els poemes de Màrius Sampere, com aquest, entre macabre i tendre:

I així anar fent, configurant un món que sols existeix en la imaginació, i que ens esclata de tant en tant a les venes. Espai colossal de les artèries i dels munyons siderals.

Aprendre sempre

Som nosaltres els que hem d’aprendre, som nosaltres els que hem de viure, som nosaltres els que hem de triomfar i fracassar (tot alhora, a l’unison, simultàniament), som nosaltres els que hem de morir, som nosaltres els que hem de reviure, som nosaltres els que hem d’assolir la consciència del nostre infinit amplificat, que en nosaltres pren corona: en efecte, nosaltres som l’instrument pel qual l’eternitat es perpetua. Que cadascú sigui responsable de la seva pròpia responsabilitat.