Les coses bones sempre tenen recompensa. La feina ben feta sempre dóna bons resultats. L’alegria és el millor antídot. Pizarnik re-re-revisava tot el que escrivia com si fos or pur, alquímia. Sorpreses s’acosten. Intensitat. El treball s’acumula perquè n’hi ha molt i és molt bo! John Fante és una bèstia. Una puta bèstia. Ahir vàrem anar a veure per segona vegada ACORAR de Toni Gomila a Cal Bolet de Vilafranca del Penedès. Tothom exaltat, com sempre. Emoció. Pell de porc que sua de tendresa per l’avior i per les batalles successives per l’existència. Dins meu congria quelcom cada vegada més extraordinari. A l’escriptori tinc llibres de Francesc Garriga, Lluís Juncosa, Raymond Rousell, Joan Fuster i Andreu Sevilla que m’esperen perquè els escometi amb la màxima de les passions. Whitman em mira i em diu “Bon dia! No t’aturis!”
Començar el dia amb alegries, la grandesa d’un documental més extraordinari que la vida, més gran que l’existència més èpica (i majèstica!) del cosmos, una pel·lícula fascinant, SEARCHING FOR SUGAR MAN, que ahir mateix va aconseguir l’òscar al millor documental, entre tants altres premis que ha assolit:
I veure publicat, gran manera de començar la setmana en efecte, l’article que vaig escriure sobre AIXÒ ÉS ÀUSTRIA de Joan Jordi Miralles i Broto (Premi Pare Colom de Teatre, Lleonard Muntaner Editor, 2012) a Núvol, m’encanta! Enjoy!!!
Aquesta és una d’aquestes nits en què saps que a dins tens tota la força de l’univers com per poder continuar i continuar i continuar i no aturar, celebrar cada pas, cada moment, cada pensament, una nit en què saps, o sigui sé, que sóc hereu de Forrester i que en un principi les coses 1) s’escriuen amb el cor i es corregeixen (si s’han de corregir) amb el cap, 2) que l’única manera d’escriure és escriure, començar, 3) que tots tenim un cor a dins que batega lletres i que tot pot arribar a ser meravella, 4) que la il·lusió de totes les coses, de cada cosa, és el motor és l’aliment és l’alegria, 5) he escrit un poema una cosa un riu aquest capvespre, li dic riu com li podria dir qualsevol cosa, i que m’emociona perquè ha vengut a raig de cop sense esperar-ho ha estat una sorpresa i ara reposa i prest el podré mostrar i sé que aconseguiré grans coses amb ell com anar a fer una volta a la Vila del Pingüí i trobar-me amb tresors com aquests:
Creació Creació Creació Sempre la Poderosíssima Creació del Món! Ara mateix crec que sóc un tità i que puc aconseguir-ho tot i tot és bellesa, ara mateix un home canta cançons com aquesta en un Teatre d’Arenys i jo voldria ser-hi i hi sóc, hi sóc des d’aquí, hi sóc sempre i més i hi seré també:
Encarnam la possibilitat, sols hem d’estar convençuts, la cançó, ser la cançó, esdevenir càntic, cant, glòria convulsionada, aquest fervor furor il·lusió del que parlo sempre (i sí, m’és igual si no sóc didàctic, si em repeteixo, si no sé utilitzar un diccionari de sinònims i ultrasinònims perquè tot connecta amb tot i si les paraules es repeteixen i són les mateixes vol dir que no són les mateixes i que cada vegada que es torna a dir significa una cosa ABSOLUTAMENT diferent i tant que sí i tant que sí “sigues sempre, cranc autòcton, mercader d’aquesta figa” lalalà jo vaig escriure això? Fou el segle passat, potser, quan era un altre, demà seré un altre, sempre SÓC L’ALTRE, perquè estic multiplicat en l’entusiasme antropòfag, la recerca, l’antull, la curiositat, sóc curiós i frement i no tremol quan em proposen reptes perquè jo sóc el repte, tot sempre esdevé canvi i possibilitat i el futur que se’ns obre com una magrana potser la magrana que Bauçà va fer protagonitzar un dels poemes si ho recordo bé i si no m’invento les coses, i ara mateix hi ha llibres i llibres al meu costat, en parlaré, i tant que en parlaré perquè són meravella i bellesa, CARNATGE de Pau Vadell i Vallbona (Finalista del Premi Pare Colom de Poesia, Lleonard Muntaner Editor, 2012) i ESQUELET de Lucia Pietrelli (Premi Recull de Poesia, Pagès Editors, 2013):
Amb la notícia que Miquel de Palol arrasa a França:
Evidentment amb Walt Whitman. Amb les seves fulles verdes infinites adorables mal-lletades encantades excitades devoradores DEVORADES de claror, fulles canten ballen viuen aclaparen enamoren encandilen amasien vora neu, vora meu NON STOP OH NON STOP! Oh Pare dels Patriarques! Oh Món Colossal! Oh Univers Endins d’Ales Capcirades! Infinita l’alegria que ens ha d’amarar (plagi descarat, plagi necessari, plagi de cabdell sense preparació, sense premeditació, no com aquells amb cames de ferro que foten tirs a través de cuines fosques sense que en poguem entendre massa bé llur intenció), la fam ens aclapara la fam ens domina, senyors dels mil continents que jeuen amagats darrere aquests que massa carn contenen, ràbia fúria amanyagada, colors a tutiplèn, a balquena, a dojo, en sobren mai i ara, mira’m ara una altra vegada i reconeixeràs el rostre dels capdills! Almenys una altra vegada, una altra!!!
(Premi Pare Colom de Teatre, Lleonard Muntaner Editor, 2012)
Qui putes s’ha mort aquí? S’obre el teló. Gran sala plena de llibres. Parets, terra i sostre plens de llibres. Només llibres i llibres. I més encara. Una brutorada de llibres. Enmig d’aquest caos decimonònic hi ha un home barallant-se amb una màquina d’escriure que s’assembla massa a un escarabat mutant. Al seu costat un avi messiànic alena com pot a través d’una màquina estrambòtica. Cadira de rodes. L’aire fa pudor a resclosit. Pitjor: a merda de vell. Encara més: la fortor que desprèn un cadàver d’aquests que han viscut massa i que això es nota en la putrefacció extrema de cadascuna de les seves parts. Però de qui és aquest cadàver? Així comença el nou i aborbent llibre de Joan Jordi Miralles i Broto, una obra de teatre, en efecte, però també una novel·la, un guió cinematogràfic, un gran poema antièpic portentós. Una obra híbrida que va més enllà de qualsevol categoria i que ens fa partíceps d’una aventura macabra, divertida i poderosa.
És, sense cap tipus de dubte, una novel·la total, ambiciosa, i diferent. Molt allunyada dels estàndards als quals estem més acostumats. Amb la qual cosa s’ha de celebrar, doncs, per la seva qualitat sorprenent i fresca. Estàs davant d’un llibre que enganxa amb dinamisme i que no t’amolla en cap moment, com ja ens té acostumats aquest autor, un dels creadors més interessants en l’actualitat, que s’atreveix de bell nou amb les qüestions més peludes i controvertides per escriure un volum vigorós, radical, salvatge i extraordinari. En efecte, amb Això és Àustria ens trobem enmig d’un camp de batalla on es duu a terme un combat molt dur entre el cinisme, la ironia, la metralla literària, els escàndols culturals i la grandesa. Però molt més.
Què signifiquen els ideals quan tota la resta està més que podrit? Per a què la responsabilitat o la decència? Per què escriure en un món on l’esforç cada vegada té un valor més esquàlid i on la gent cada vegada llegeix menys, sobretot en una literatura de proporcions cada vegada més reduïdes com és el cas de la catalana? Joan Jordi Miralles i Broto escup damunt les calbes dels energúmens i planteja tot un súmmum de temes morals que ens fan qüestionar tot el nostre sistema de pensament, les nostres creences, els nostres estereotips, la nostra manera de concebre l’existència, el nostre dia a dia. I per això no dubta en bombardejar el que és fins i tot més políticament correcte. Aquí no hi ha ningú que se salvi, en el fons perquè ningú no és lliure de pecat ni de culpa, no en un sentit cristià sinó més aviat en quant a la responsabilitat. Com hem pogut arribar a aquesta situació? Doncs perquè no hem fet les coses com tocava.
Per tant ens trobem davant un gran espectacle de proporcions mastodòntontiques on la vida va més enllà d’ella mateixa en un gran festival epilèptic per endinsar-nos en les psiques convulses de tres personatges que són massa humans i amb els quals ens identifiquem fins al patetisme perquè ens emmirallen des del territori del cru real més descarnat.
Jo crec encara. Crec, de veres que crec, perquè no creure-hi no és ni tan sols una opció. Crec en aquesta tremolor d’ossos, en l’estremiment dels membres, en aquesta cosa que no sé d’on em surt i que em demana que encara cregui.
(Foto d’Helena Torrent, de La Llançadora de Sabadell)
Aquesta setmana hem començat la ruta INFINITA LA CARÍCIA QUE HA DE VENIR com ja vaig comentar fa onze dies. Ha estat una setmana intensa, preciosa, extraordinària. Tan fantàstica que ja forma part d’aquesta inesborrable memòria activa que se t’enganxa com una paparra formidable entranyes endins. Hem recitat a Vilafranca del Penedès, Vic, Sant Pere de Riudebitlles i Sabadell. Memorable. Brutalment memorable. Més de 100 persones ens han escoltat en viu i en directe, en total, i han gaudit. Ens han exaltat com noltros els hem exaltat. Identificació gloriosa, ominosa. Vosaltres també fliparíeu veient els seus ulls, veient com la passió s’encomana, com tot i les circumstàncies penoses que estem vivint en aquest món actual hi ha moments d’esplendor i meravella tot al voltant, sí, ja que l’entusiasme va més enllà de les penes, dels mals, de les escòries destructives. Ha estat un regal, un privilegi. Un honor. I el millor és saber que la cosa continua. Que encara ens queden més d’una dotzena de noves aventures, que la cosa creix i creix i creix, com un ésser prodigiós, i que tot vessa de tant fremir absolut.
Com fa setmanes, a Artà. Dies de festa, de caliu, de foc. Em vaig reunir amb un amic meu perquè havíem programat un encontre amb la seva mare. El pare d’aquest amic meu va morir fa poc. I ara la seva mare, de sobte, escriu. Un dia es va despertar i va haver d’escriure en el primer paper que va trobar. Ella escriu per recordar, per recordar-lo, per no estar tan trista, perquè l’escriptura l’acosta a la presència omnívora d’aquesta persona amb qui ha compartit tants anys i que ara ha deixat de ser-hi. Escriptura com a vida, com a consol, com a prodigi, escriptura per superar la mort i l’oblit, escriptura essencial, curativa, guaridora, salvadora. Això és escriptura de bon de veres, ni amanerada ni falsa ni mediàtica, la seva és L’ESCRIPTURA AUTÈNTICA, més enllà de mercats editorials i premis i altres rareses, perquè L’ÀNIMA S’ENCOMANA. I són aquests gestos el que ens dignifiquen. I aquest gest seu em va emocionar. M’emociona encara quan hi pens. Perquè tots i totes som ESCRIPTORES I ESCRIPTORS quan la lletra s’apodera de nosaltres, i és aquest escriure el que ens fa entrar dins el temple de LA VIDA EN MAJÚSCULA. Escriure com a celebració del viure, com a fusió, perquè no hi ha barreres ni diferències.
Els nostres versos ens han acostat a la gent en aquesta ruta, perquè hem volgut donar el millor de nosaltres mateixos, i ho han rebut amb els braços, amb els cervells, amb els cossos, amb els esperits obertíssims de capoll. I s’han emocionat, i han rigut, i han plorat, i han cridat i aplaudit, i celebrat, perquè la passió acosta, ens acosta, ens redimeix. Dia a dia. Quotidianament. Vull que aquesta ruta no s’acabi mai, que sigui INFINITA, com la carícia, com el rostre, com l’alegria. I que la màgia es propagui a balquena. Com aquesta pel·lícula, m’estic morint de ganes de veure-la, perquè crec que és un reflex idoni de tota la llum que s’està corporitzant al nostre voltant sense que ni ens adonem, perque aquesta és la gràcia, la màgia, la radiació esplèndida, GAUDIU, GAUDIU SEMPRE I MÉS ENCARA:
Al mateix temps dir que sé que, dins meu, s’està congriant una nova novel·la, la puc notar, la puc sentir, estremidora, estranya, hipnòtica, vital, dinàmica, fresca, rara, estranya, contundent. Està naixent a poc a poc dins meu. Ara sols m’he de deixar emportar per “la fúria salvatge de l’escrit” (Anna Gual).
epicandmajestic 