Chapter of the Slug


It was disgusting. And yes indeed, Morbus, I know that everything seems disgusting in my words, in my acts, in what I have been describing until this very moment, yes, Morbus, I agree with you if you think so, even though I do not know what you are thinking of, you bastard, but when I say that THAT THING WAS DISGUSTING it is because THE SLUG WAS DISGUSTING. So much. But, at the same time, it was disgusting funnily, in a peripatetic way. The Slug and his unfortunate skin, like gelatine, was jumping in its own ferunculic tallow. That colossal body was repulsive, it was so horrible that it could even be beautiful, distinguished, no divisions between perceptions, between possibilities, that horrid beauty, that beautiful horror. Both mixed at the same time in the mirror of sensations and feelings. There was so much flat, so much blubber, under that epidermis of catastrophe that a whole legion of possums, together with crab louses, would have established their home and their dynasty in such a place. It seemed that all that flaccid flesh was going to spread like a wave beyond its own limits of immense body. And that was even funny, like a clown, something incredibly ridiculous and proud of being so. The Slug had appeared so powerful before, and now so fascinatingly puppet, like a meridian act of inconsistency, a circus of paranoia, a caravan of strange termites. And all that flesh fell over the girl in colours of spectacle, and she tried to fight against all that flesh, all that incredibly body which was caressing her, trying to rape the girl’s skin because the Slug was obsessed with touching her, with putting her tiny genitalia, they seemed spaghetti, over her and get a little bit of pleasure. Yes indeed, the Slug was like a big bag of garbage, flesh garbage, raped fleshy shitty garbage. The pigs has brought the girl to the chamber of the Slug, and now she was there, in the middle of luxury, beauty, a violet carnage of clothes and paintings from other planets, sofas from other universes, surrounded by hundreds of tables filled with food and drinks and more food and more drinks: arkhams smoothed with an accompanying sauce of enzium trigs, cooked and breaded clicmahx, copyposts capirraited with figs and plotolum jam, castrated dodgers cut with pastry and nignugs, fried saltamurtrals under a cascade of artificial cocoa, worf cheeks on a bearing of atraigos and jujubais, perched chulthus hultrus grilled with squares and valbenous piltrings, slaziums of sternag with fenchudos of zofire, toasted alicators, tanted ghipsi made miskatonics, a bowl of quanzia and more. Much more. Oh, Morbus, so many things to eat and drink and enjoy, that was an orgy of emotions and fantasies and feelings, oh!!! The Slug, in a sarcastic mood, was dressed with a purple foulard and a golden thorn crown that was set over that polymorphic head with pride and power. The Slug also painted his face with metallic flakes and powders and paints of different colourful tonalities. He was waiting for the girl so that, when she entered, then he started singing something in a language she did not understand. A florypondical psalm, loriloy songs, like a floral poem, presidential verses, laureate metaphors and melodies from an instrument which looked more like a Mongolic nerve rather than a music itself. It was deeply ridiculous, melodramatic and also sad and happy at the same time. A comic tragedy in fat motion. The girl was laughing so much after seeing that. She was possessed by funny spirits, the merry wives of the dancing fields, the vivid images of craziness put into the wild side of beauty. She was crying because of that laughter, even. The Slug did not have any kind of detail to mention the laughter, so he started saying things to the girl, things in a language she could even understand. The Slug asked the girl to reach him, come near, because she would like to eat something after so much time being hungry. She went to one of the infinite tables. She took the leg of the first cooked alien she found and started eating with complete taste, the sauce spitting from her mouth like a pornographic vision. Biting like a beast. She was a beast, a living beast. Tears of oil falling from her mouth, together with saliva, reaching her breasts, her ribs, her arms, her legs, her sex, her feet. There were some candles there making light for all those sensual movements. That image of splendour, of enjoying life and food. The Slug got a lot of pleasure seeing that in front of him. Like a picture of desire. The Slug said that now everything would be perfect for them both, they would live together and be happy forever after, they would keep eating those wonderful things, like in an acid tale of redemption, and everything would shine for them in rose and fuchsia. So bizarre. The Slug wanted his voice to sound sweet, like honey, and it was like a vomit, in fact. Something as enormous as dementia itself. Then suddenly the Slug jumped, and the jump made everything move and tremble and shimmer. The Slug jumped to the girl, to reach her, to be near her, licking her and caressing her breasts, her legs, yes indeed, Morbus, what an image! But she felt very powerful, like never before. Alive, so alive! Killer of any pain, of any decrepitude. And even though the Slug was for her disgusting, she bit his arm, bit with all her power and forces and strengths. The Slug screamed, he screamed so much that the wells almost fell. The girl did not stop until she could eat what she had bitten with a huge smile on her face of triumph, victory. The girl was sure that the scream of the Slug had been heard in the whole universe, filled with horny emotions, sick excitation, tremendous power. The girl was happy, immensely happy with that, she wanted to be heard universes beyond, the infinite hugging her at least, at last, oh yeah! The girl, so furious, so young, so filled with alive blood inside her passion. She escaped from the nails and the hands and the arms of the Slug, who was crazy, shivering, trembling, totally hypnotized by pain and by that hole in his arm, and they both started a prosecution in that room, going up and down, here and there, far and farther, like two animals in hate trying to get one another. The girl jumped and launched herself over the food like if everything was a big swimming pool of food, of liqueur, of something. All the doors closed. No way to escape. And she was happy for that: she did not need anything else. She felt so powerful there. She had escaped from jail and now she only wanted to celebrate. To celebrate existence. To celebrate euphoria in front of uncertainty, in front of pity, in front of sickness. The Slug continued to follow her all the time, making everything fall behind him in those movements. It was a festival, a bacchanal, an orgy! Slapstick indeed. The hole in his arm vomited strange liquids, green and yellow ones, making everything dirty as well. The girl laughed and laughed and laughed, golden girl, ecce donna, Madonna, and this made the Slug be angrier and angrier. The girl danced. The girl sang. For her escaping was like a dancing movement, with grace and style, jumping here and there, ole, ole! Bullfighter, matadora, toreadora, torera! Brilliance and triumph filling her soul, her spirit, her emotions and feelings. And she was drinking all the alcoholic spirits she could find on her way because she wanted to get drunk. She wanted to get drunk of luck, of screams, of happiness, of pain, of poetry, of chants. She wanted to get drunk of whatever, get drunk of something, of infinite and eternity! Ottotoi! And she would have been like this all her life if needed, in that great honour of everything in her whole life. And she would have loved to be surrounded by other beings like her, screaming and dancing and singing, trying to kill all the pain in the world, all the illnesses in the universe. Izikai, itzikai, itzikai! Closed eyes to the eunuch darkness. All of them together feeling the hearts beating, making the same sound as thousands of hands clapping, lorelei! And this folkloric dance of drums and flutes of the skin would have last for a whole century if the pigs had not called the attention of the Slug from the other side of the doors. They told the Slug that something terrible was attacking the palace. Something huge as they had never seen before. Very very very raged. Furious. Strong. Fear conquered the face of the Slug. And the girl kept on dancing and laughing and drinking and singing.

FABLE by Jaume C. Pons Alorda
Translation by Arthur Rippendorf

And this is the soundtrack:



Èxit preciòs, el de l’altre dia, quan més de 60 persones ens varen acompanyar a Can Alcover de Ciutat de Mal en la festa d’exaltació dels nostres llibres. L’èxit, però, és sempre una qüestió interior, una certesa personal, una evidència que ens hem d’inserir a base de clamors. Jo hi crec. Aquesta foto de Jordi Del Valle Díaz així ens ho demostra: no veieu com els nostres somriures aconsegueixen cremar el flaix etern de l’alegria? Ara, i gràcies a l’editorial Lleonard Muntaner, que ens ha encès amb portent, CARNATGE de Pau Vadell i Vallbona, CANTS DE MONTALT de Jaume Pomar, LA MORT DE NA MARGALIDA de Sebastià Portell, AIXÒ ÉS ÀUSTRIA de Joan Jordi Miralles i FAULA de Jaume C. Pons Alorda estan fent niu en els cors de la gent. Perquè ens vàrem emocionar, i tota emoció en comporta una altra de bessona en un cor aliè.


Dia profitós, farcit, el d’avui. Planejar nous projectes, nous llibres, noves aventures, en aquest futur que es regenera constantment dins del somriure epilèptic de la fortuna, i a més a més dedicar uns riures alegres a notícies entranyables del passat que retornen de forma fortuïta, com aquesta:

Sí, en efecte, tot JA era passió, i demostra que tot ÉS passió ENCARA, i que mai s’acaba el furor, que estic encès i estic ple d’il·lusions. I aquest 2013 també serà, evidentment, una altra conquesta portentosa.

Us ho puc ben dir jo, que he vist les cares entusiastes de més d’un milió de nens que s’han exaltat amb versos. I tot era foc. I eufòria.

12 del 12 del 12

Un dia excepcional. Sí, enigmàtic i misteriós. Ja ha començat amb una trucada que m’han fet, una trucada feta amb entusiasme: una persona m’ha cridat perquè estava emocionat de quelcom que jo he escrit i que li he enviat i que per a mi ha significat un gran TRIOMF. Sí, en efecte, ha estat un grandiós en la seva petitesa, excels en les seves condicions. Hi ha hagut pluja, bon cinema, bons llibres, bona vida, bon menjar, bona escriptura. I coses agradables, grans notícies, com aquesta entrevista a L’ÚLTIMA TROBALLA on puc parlar de FAULA amb eufòria, màxim rendiment, amb alegria i propagació. Sí, un dia que serà recordat. I a més afegim que van naixent, a poc a poc, grans projectes, grans il·lusions: futures rutes i recitals, futures presentacions i exaltacions, per ara us deixo amb la FESTA LITERÀRIA de la setmana que ve, dimecres 19 a les 19 hores a CA’N ALCOVER de Ciutat de Mallorca (Carrer Sant Alonso 24) presentarem els GUANYADORS I FINALISTES DELS PREMIS PARE COLOM 2012. En efecte, festota, festival, família. I sí, no ho dubteu, serà una PASSADA!!!




Una defensa. Un cànon. Canó de la meva fidelitat. Entrada a la cova dels meus auguris particulars. Un lliurament, una certesa, en el fons res que es diferenciï d’una passió encomanadissa. Sí, estar a favor de la investigació recíproca i del furor sense condicions. Per això he escrit FAULA i per això l’he escrit com l’he escrita. Una FAULA tremenda i salvatge, radical i compromesa, intransigent i necessària. En efecte, hi haurà errors i racons que hauré d’il·luminar amb més claredat d’ara endavant. Però quin orgull, quanta alegria de retornar als capítols, als personatges que tant estimo, i comprovar que encara em garratiben com ho fan, rapinyant-me indecorosament, aquells llibres que m’enravenen l’esperit.


Una grandiositat feta de paraules. Una construcció. Un privilegi. Un encant. Una aposta.


M’encanta la complexitat. És en el dubte que em faig fort, allà on m’he d’obligar a pensar, a reflexionar, anar més enllà de les meves limitacions, a existir en la brutalitat, el canvi, allò diferent, inexplicable i a vegades quasi impossible de definir. Sí, la complexitat m’excita, m’exalta, em fa no ser jo, ser l’altre, un altre més macabre que habita la casa de l’intel·lecte, una fe en el més enllà, un extermini d’aparences.

Sí, en el portent, en l’arquitectura barroca, rococó, el llenguatge baldufa, tirabuixó, el pensament que va parell a l’influx de les venes del cervell mític, llegendari de tanta pensa acumulada, en efecte, una estructura que forma part d’un altre univers, allà on s’enfilen les vetes de l’artèria principal de les ments privilegiades.


A favor del compromís literari, tal i com ben perfectament explica un gran escriptor compromès amb la qualitat com Salvador Company:

Perquè això no s’acaba, no s’acaba mai, és imparable l’elixir, i la confraria va creixent, retroalimentant-se, sense cap mena d’aturai. Continua l’aventura i és prodigiosa la corrua enfervorida, com un carnaval d’epilèptics feliços, encantats del seu tremolar indeturable. Homenatge a Javier Marías i a Thomas Bernhard i a Julien Gracq i a Joan Perucho i a Felipe Hernández i tants altres per conformar un Reialme, els nostres Reialmes, un Regne que sí formi part d’aquest món, amb ambició i delirim seny i rauxa, follia i grandesa… Esperits eqüestres i concupiscències vàries. Bacanal Literària, en definitiva. I sí, sé que ens entenem.



Aquesta és la banda sonora de FAULA. La poesia musicada de Philip Meridian. Els seus poemes i les seves novel·les, la seva música de la letargia, m’han acompanyat durant els dos anys de la configuració i escriptura de FAULA. Juntament amb els seus consells narratius. És un mestre de les estructuracions de trames, es demostra en les seves novel·les publicades. A part d’ell també he escoltat cançons esporàdiques de VANGELIS o els poemes de Màrius Sampere, com aquest, entre macabre i tendre:

I així anar fent, configurant un món que sols existeix en la imaginació, i que ens esclata de tant en tant a les venes. Espai colossal de les artèries i dels munyons siderals.

Èpic Fènix, Majèstic FAULA


Gran experiència ahir. Més que això: inoblidable. Després de les meravelloses sensacions del MOST FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DEL VI I EL CAVA a Vilafranca del Penedès ( ahir vàrem repetir espectacularitat: retrobada amb el Gran Equip del MOST per veure FÈNIX 11 23 de Joel Joan i Sergi Lara al Cineclub Vilafranca i després anar a sopar a Cal Noi Noi, al cor de la Vila. Després de ben dormir i de rebre boníssimes notícies (que seran revelades al final d’aquest post) avui matí ja he convençut unes quantes persones perquè vagin a veure-la (a Palma, a Barcelona, allà on sigui). Per això es va inventar el boca orella.

La pel·lícula està a l’altura de les grans obres de Costa Gavras, però al mateix temps amb un component humà que em recorda el millor cinema Amblin recreant-se amb la sensibilitat d’un John Malkovich quan va dirigir l’obra mestra Pasos de baile, la seva única aventura com a director i amb un apoteòsic Javier Bardem protagonista. Sí, Fènix 11 23 és una pel·lícula extraordinària al meu parer, tant a nivell de guió (gràcies a unes brutals trames orquestrades amb mestria per Hèctor Hernández Vicens i Albert Plans Soriano: la trama individual, la trama familiar, la trama de contrastos nacionals, la trama escolar, la trama política, etcètera) com a resultat final, producte de setè art total. Tensa, ambiciosa, sorprenent, dura, vibrant, tendra, sincera, autèntica, poderosa. PODEROSÍSSIMA DE BON DE VERES!!! Desperta tantes emocions, fa pensar i reflexionar. I, sobretot, gaudir. Vaig sortir entusiasmat. Bones vibracions a balquena. Em vessen. Per favor, aneu a veure-la, a opinar, a celebrar la valentia de tota la gent que, després de tants anys, ha aconseguit portar a la pantalla una increïble història real de valor i justícia.

I, ja sí, després de tota aquesta èpica i majèstica al voltant de FÈNIX, ara toca una altra F (sí, ja ho deia Orson Welles, F FOR FAKE, però també F FOR FORMIDABLE, F FOR FANTASTIC!) en aquest cas per a FAULA. Avui ha sortit la PRIMERA CRÍTICA DE LA MEVA PRIMERA NOVEL·LA i estic emocionat, feliç, exultant, perquè un dels grans escriptors catalans a Mallorca, Toni Serra, ha dit això, no tinc paraules:

FAULA (Publicat avui Diumenge 18/11/2012 a Diario Última Hora)

Es la literatura (narrativa) que me apasiona, en la que creo (con creencia agnóstica, naturalmente) y que me reconforta de tanta miseria social y política. La Literatura (no me elimines la mayúscula, querido corrector) que es el todo y la nada, la dimensión de las posibles / imposibles dimensiones sin abandonar el infinito a la vez, la totalidad de lo inmenso y de lo minúsculo en la inexistencia existente o sea, de la vida y la ciencia. Así es la prosa (novela) de Jaume C. Pons Alorda, Faula (Lleonard Muntaner Editor. Palma, 2012). Había leído el Pons Alorda poeta, concretamente Els estris de la llum; sé de su actitud intelectual inconformista, creativamente renovadora… pero ha sido Faula (“Hem estat esclaus de la nostra avarícia, de la nostra prepotència. I ara en peguem els resultats”) que me ha introducido en ese Pons Alorda incontrolable (que no es lo mismo que “descontrolado”, putes somerines!), enérgico, quizás porque “vomita els ossos, un per un” que es lo que debe hacerse en esta sociedad cañí y retrógada en la que mal vivimos (y peor sobrevivimos).

Faula es la antítesis creativa (por fortuna) de la literatura lineal (¡firmes, brazo en alto, viva España, viva Franco!), porque es “una nova dimensió on l’espai i el temps segueixen una altra lògica” o sea; todo lo contrario de lo que le ocurre al ciudadano de hoy “que tenía ulls encara, però estava cec”.

Poco me importa (aunque lo valore argumentalmente) si Faula es la historia de un gigante y una niña que huyen de la cotidianidad buscando el imposible, si te encuentras a Morbus o a Pèndol, entre otros personajes, ¿y por qué no una “ecce dona”?, sino que me introduce en una sociedad patética, aniquiladora de valores, que es un reflejo lucidísimo de la sociedad en que malvivimos. Al fin y al cabo, después de viajar a una velocidad “supersònica i ciberpunk”, no nos sorprendrá -quizás si nos maraville intelectualmente- encontrarnos con “la vagina dels auguris, el cony de la voluntat, la vulva de l’immens. El fal·lus de la galàxia ejacula un nou infinit desconegut” (la cursiva me pertenece).

Sí, Faula me ha parecido una magnífica obra renovadora, y les dejo -hoy es domingo sin misa de doce- con esta cita: “De tant que li agrada mamar polles, Mònica ha acabat tenint cara de cony. La fel·lació és l’únic acte sexual que practica. Qualsevol altra cosa li fa fàstic. Sols el fet de pensar en una possible penetració la introdueix al vòmit”. ¿Y la sociedad actual…?. amén.

Toni Serra

Per celebrar-ho avui toca dinar a La Granada, he anat a comprar dolços, i després toca més cine, i no podia ser cap altra, per a un dia tan F, que FANTASTIC MR. FOX de Wes Anderson. Sí, jo també esper que visqueu un dia preciós i feliç.


Eufòria comprimida a la màxima potència


En moments com aquest pens que rebentaré d’alegria, que sóc molt afortunat, el més privilegiat del món. Saber que tot es pot aconseguir si hom de veres ho vol, que la voluntat és el poder, el triomf, la meravella, que cada dia conec gent més i més meravellosa, que m’estic inflant d’esplendors al meu voltant, que al meu cor cada vegada hi ha més lloc per a coses grandioses que també em fan a mi més gran i més savi. Dies de MOST ( i dies de FAULA, ja repartida entre els ulls i mans d’algunes fantàstiques persones que ja m’han llegit i que em llegiran i en parlaran perquè es vagi propagant bellesa enllà. Preparant-me per recitals i aventures com aquesta amb la millor companyia del món:


Sí, temps de celebració i de vida. Plantar un gran somriure enmig dels cors de tothom. Enmig dels centres litúrgics de l’ésser. Celebrar aquesta orgia d’entusiasmes i brillantors mentre Houllebecq parla de Lovecraft i es troba amb Iggy Pop:

I sí, finalment saber que amics ens esperen a Milà, a la resta del món. Viure al límit de l’ossada, besar els ossos del sol.


Això ja no té aturall. Gran presentació l’altre dia dels Premis Pare Colom a Inca amb la resta d’intrèpids aventurers de la gesta (Joan Jordi Miralles, Jaume Pomar, Pau Vadell i Vallbona, Sebastià Portell…) i val a dir que fins i tot la bombolla Freixenet es va presentar, xaqueta brillant, per celebrar l’esdeveniment. Amb aventures com aquesta no pot existir el jet lag. Ja tenim FAULA entre les mans i ha quedat una meravella que m’emociona, amb tan bones vibracions sols hi pot haver alegria. Per ara ja tenim presentacions polipoètiques organitzades amb Anna Gual (que també presentarà versos d’IMPLOSIONS, PASSA-M’HI ELS DITS i L’ÉSSER SOLAR) al Cafè Metropol de Tarragona (Cicle Hipermetropoesia) dia 14 de novembre i al Casal Orlandai de Sarrià dia 15 de novembre. Totes dues cites a les 20:30 i fins que el furor duri, que duri tota la nit. Mentrestant anirem acaronant el llibre, remirant la brutal portada de Cristòfol Pons “Quitolomalo” Bendito ( i exaltant cada moment, perquè, en efecte, la festa sols acaba de començar.