Això és Àustria de Joan Jordi Miralles i Broto
(Premi Pare Colom de Teatre, Lleonard Muntaner Editor, 2012)
Qui putes s’ha mort aquí? S’obre el teló. Gran sala plena de llibres. Parets, terra i sostre plens de llibres. Només llibres i llibres. I més encara. Una brutorada de llibres. Enmig d’aquest caos decimonònic hi ha un home barallant-se amb una màquina d’escriure que s’assembla massa a un escarabat mutant. Al seu costat un avi messiànic alena com pot a través d’una màquina estrambòtica. Cadira de rodes. L’aire fa pudor a resclosit. Pitjor: a merda de vell. Encara més: la fortor que desprèn un cadàver d’aquests que han viscut massa i que això es nota en la putrefacció extrema de cadascuna de les seves parts. Però de qui és aquest cadàver? Així comença el nou i aborbent llibre de Joan Jordi Miralles i Broto, una obra de teatre, en efecte, però també una novel·la, un guió cinematogràfic, un gran poema antièpic portentós. Una obra híbrida que va més enllà de qualsevol categoria i que ens fa partíceps d’una aventura macabra, divertida i poderosa.
És, sense cap tipus de dubte, una novel·la total, ambiciosa, i diferent. Molt allunyada dels estàndards als quals estem més acostumats. Amb la qual cosa s’ha de celebrar, doncs, per la seva qualitat sorprenent i fresca. Estàs davant d’un llibre que enganxa amb dinamisme i que no t’amolla en cap moment, com ja ens té acostumats aquest autor, un dels creadors més interessants en l’actualitat, que s’atreveix de bell nou amb les qüestions més peludes i controvertides per escriure un volum vigorós, radical, salvatge i extraordinari. En efecte, amb Això és Àustria ens trobem enmig d’un camp de batalla on es duu a terme un combat molt dur entre el cinisme, la ironia, la metralla literària, els escàndols culturals i la grandesa. Però molt més.
Què signifiquen els ideals quan tota la resta està més que podrit? Per a què la responsabilitat o la decència? Per què escriure en un món on l’esforç cada vegada té un valor més esquàlid i on la gent cada vegada llegeix menys, sobretot en una literatura de proporcions cada vegada més reduïdes com és el cas de la catalana? Joan Jordi Miralles i Broto escup damunt les calbes dels energúmens i planteja tot un súmmum de temes morals que ens fan qüestionar tot el nostre sistema de pensament, les nostres creences, els nostres estereotips, la nostra manera de concebre l’existència, el nostre dia a dia. I per això no dubta en bombardejar el que és fins i tot més políticament correcte. Aquí no hi ha ningú que se salvi, en el fons perquè ningú no és lliure de pecat ni de culpa, no en un sentit cristià sinó més aviat en quant a la responsabilitat. Com hem pogut arribar a aquesta situació? Doncs perquè no hem fet les coses com tocava.
Per tant ens trobem davant un gran espectacle de proporcions mastodòntontiques on la vida va més enllà d’ella mateixa en un gran festival epilèptic per endinsar-nos en les psiques convulses de tres personatges que són massa humans i amb els quals ens identifiquem fins al patetisme perquè ens emmirallen des del territori del cru real més descarnat.
Un llibre impressionant.
epicandmajestic 