Reialmes

Una defensa. Un cànon. Canó de la meva fidelitat. Entrada a la cova dels meus auguris particulars. Un lliurament, una certesa, en el fons res que es diferenciï d’una passió encomanadissa. Sí, estar a favor de la investigació recíproca i del furor sense condicions. Per això he escrit FAULA i per això l’he escrit com l’he escrita. Una FAULA tremenda i salvatge, radical i compromesa, intransigent i necessària. En efecte, hi haurà errors i racons que hauré d’il·luminar amb més claredat d’ara endavant. Però quin orgull, quanta alegria de retornar als capítols, als personatges que tant estimo, i comprovar que encara em garratiben com ho fan, rapinyant-me indecorosament, aquells llibres que m’enravenen l’esperit.

Imatge

Una grandiositat feta de paraules. Una construcció. Un privilegi. Un encant. Una aposta.

Imatge

M’encanta la complexitat. És en el dubte que em faig fort, allà on m’he d’obligar a pensar, a reflexionar, anar més enllà de les meves limitacions, a existir en la brutalitat, el canvi, allò diferent, inexplicable i a vegades quasi impossible de definir. Sí, la complexitat m’excita, m’exalta, em fa no ser jo, ser l’altre, un altre més macabre que habita la casa de l’intel·lecte, una fe en el més enllà, un extermini d’aparences.

Sí, en el portent, en l’arquitectura barroca, rococó, el llenguatge baldufa, tirabuixó, el pensament que va parell a l’influx de les venes del cervell mític, llegendari de tanta pensa acumulada, en efecte, una estructura que forma part d’un altre univers, allà on s’enfilen les vetes de l’artèria principal de les ments privilegiades.

Imatge

A favor del compromís literari, tal i com ben perfectament explica un gran escriptor compromès amb la qualitat com Salvador Company:

http://www.nuvol.com/opinio/el-compromis/

Perquè això no s’acaba, no s’acaba mai, és imparable l’elixir, i la confraria va creixent, retroalimentant-se, sense cap mena d’aturai. Continua l’aventura i és prodigiosa la corrua enfervorida, com un carnaval d’epilèptics feliços, encantats del seu tremolar indeturable. Homenatge a Javier Marías i a Thomas Bernhard i a Julien Gracq i a Joan Perucho i a Felipe Hernández i tants altres per conformar un Reialme, els nostres Reialmes, un Regne que sí formi part d’aquest món, amb ambició i delirim seny i rauxa, follia i grandesa… Esperits eqüestres i concupiscències vàries. Bacanal Literària, en definitiva. I sí, sé que ens entenem.

Imatge

Anuncis

BSO de FAULA

Aquesta és la banda sonora de FAULA. La poesia musicada de Philip Meridian. Els seus poemes i les seves novel·les, la seva música de la letargia, m’han acompanyat durant els dos anys de la configuració i escriptura de FAULA. Juntament amb els seus consells narratius. És un mestre de les estructuracions de trames, es demostra en les seves novel·les publicades. A part d’ell també he escoltat cançons esporàdiques de VANGELIS o els poemes de Màrius Sampere, com aquest, entre macabre i tendre:

I així anar fent, configurant un món que sols existeix en la imaginació, i que ens esclata de tant en tant a les venes. Espai colossal de les artèries i dels munyons siderals.

Aprendre sempre

Som nosaltres els que hem d’aprendre, som nosaltres els que hem de viure, som nosaltres els que hem de triomfar i fracassar (tot alhora, a l’unison, simultàniament), som nosaltres els que hem de morir, som nosaltres els que hem de reviure, som nosaltres els que hem d’assolir la consciència del nostre infinit amplificat, que en nosaltres pren corona: en efecte, nosaltres som l’instrument pel qual l’eternitat es perpetua. Que cadascú sigui responsable de la seva pròpia responsabilitat.

Talps i Supernoves

Que un altre jorn conclogui amb aquestes eufòries que em vessen de les mans no pot ser descrit a no ser que prengui, com a nau a través de l’escarni paralític, la velocitat del calc i de l’àtom, la lletania d’una cèl·lula fusionant-se amb l’immens, un cadàver negligit que demana, esgargamellant-se, un crit per habitar l’úter de l’esforç i el seu triomf descomunal. Ara mateix sóc l’experiment que funciona, la rondalla que avança, la trama que sublima i el vers que emociona. Sí, ja m’he hibridat amb la matinada. Pilot de l’esperma, de les estrelles i de les emancipacions sense precedents. Saludeu-me, celebreu-me, sóc l’astronauta dels deslímits.

Èpic Fènix, Majèstic FAULA

Imatge

Gran experiència ahir. Més que això: inoblidable. Després de les meravelloses sensacions del MOST FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DEL VI I EL CAVA a Vilafranca del Penedès (www.mostfestival.cat) ahir vàrem repetir espectacularitat: retrobada amb el Gran Equip del MOST per veure FÈNIX 11 23 de Joel Joan i Sergi Lara al Cineclub Vilafranca i després anar a sopar a Cal Noi Noi, al cor de la Vila. Després de ben dormir i de rebre boníssimes notícies (que seran revelades al final d’aquest post) avui matí ja he convençut unes quantes persones perquè vagin a veure-la (a Palma, a Barcelona, allà on sigui). Per això es va inventar el boca orella.

La pel·lícula està a l’altura de les grans obres de Costa Gavras, però al mateix temps amb un component humà que em recorda el millor cinema Amblin recreant-se amb la sensibilitat d’un John Malkovich quan va dirigir l’obra mestra Pasos de baile, la seva única aventura com a director i amb un apoteòsic Javier Bardem protagonista. Sí, Fènix 11 23 és una pel·lícula extraordinària al meu parer, tant a nivell de guió (gràcies a unes brutals trames orquestrades amb mestria per Hèctor Hernández Vicens i Albert Plans Soriano: la trama individual, la trama familiar, la trama de contrastos nacionals, la trama escolar, la trama política, etcètera) com a resultat final, producte de setè art total. Tensa, ambiciosa, sorprenent, dura, vibrant, tendra, sincera, autèntica, poderosa. PODEROSÍSSIMA DE BON DE VERES!!! Desperta tantes emocions, fa pensar i reflexionar. I, sobretot, gaudir. Vaig sortir entusiasmat. Bones vibracions a balquena. Em vessen. Per favor, aneu a veure-la, a opinar, a celebrar la valentia de tota la gent que, després de tants anys, ha aconseguit portar a la pantalla una increïble història real de valor i justícia.

I, ja sí, després de tota aquesta èpica i majèstica al voltant de FÈNIX, ara toca una altra F (sí, ja ho deia Orson Welles, F FOR FAKE, però també F FOR FORMIDABLE, F FOR FANTASTIC!) en aquest cas per a FAULA. Avui ha sortit la PRIMERA CRÍTICA DE LA MEVA PRIMERA NOVEL·LA i estic emocionat, feliç, exultant, perquè un dels grans escriptors catalans a Mallorca, Toni Serra, ha dit això, no tinc paraules:

FAULA (Publicat avui Diumenge 18/11/2012 a Diario Última Hora)

Es la literatura (narrativa) que me apasiona, en la que creo (con creencia agnóstica, naturalmente) y que me reconforta de tanta miseria social y política. La Literatura (no me elimines la mayúscula, querido corrector) que es el todo y la nada, la dimensión de las posibles / imposibles dimensiones sin abandonar el infinito a la vez, la totalidad de lo inmenso y de lo minúsculo en la inexistencia existente o sea, de la vida y la ciencia. Así es la prosa (novela) de Jaume C. Pons Alorda, Faula (Lleonard Muntaner Editor. Palma, 2012). Había leído el Pons Alorda poeta, concretamente Els estris de la llum; sé de su actitud intelectual inconformista, creativamente renovadora… pero ha sido Faula (“Hem estat esclaus de la nostra avarícia, de la nostra prepotència. I ara en peguem els resultats”) que me ha introducido en ese Pons Alorda incontrolable (que no es lo mismo que “descontrolado”, putes somerines!), enérgico, quizás porque “vomita els ossos, un per un” que es lo que debe hacerse en esta sociedad cañí y retrógada en la que mal vivimos (y peor sobrevivimos).

Faula es la antítesis creativa (por fortuna) de la literatura lineal (¡firmes, brazo en alto, viva España, viva Franco!), porque es “una nova dimensió on l’espai i el temps segueixen una altra lògica” o sea; todo lo contrario de lo que le ocurre al ciudadano de hoy “que tenía ulls encara, però estava cec”.

Poco me importa (aunque lo valore argumentalmente) si Faula es la historia de un gigante y una niña que huyen de la cotidianidad buscando el imposible, si te encuentras a Morbus o a Pèndol, entre otros personajes, ¿y por qué no una “ecce dona”?, sino que me introduce en una sociedad patética, aniquiladora de valores, que es un reflejo lucidísimo de la sociedad en que malvivimos. Al fin y al cabo, después de viajar a una velocidad “supersònica i ciberpunk”, no nos sorprendrá -quizás si nos maraville intelectualmente- encontrarnos con “la vagina dels auguris, el cony de la voluntat, la vulva de l’immens. El fal·lus de la galàxia ejacula un nou infinit desconegut” (la cursiva me pertenece).

Sí, Faula me ha parecido una magnífica obra renovadora, y les dejo -hoy es domingo sin misa de doce- con esta cita: “De tant que li agrada mamar polles, Mònica ha acabat tenint cara de cony. La fel·lació és l’únic acte sexual que practica. Qualsevol altra cosa li fa fàstic. Sols el fet de pensar en una possible penetració la introdueix al vòmit”. ¿Y la sociedad actual…?. amén.

Toni Serra

Per celebrar-ho avui toca dinar a La Granada, he anat a comprar dolços, i després toca més cine, i no podia ser cap altra, per a un dia tan F, que FANTASTIC MR. FOX de Wes Anderson. Sí, jo també esper que visqueu un dia preciós i feliç.

Imatge

Eufòria comprimida a la màxima potència

Imatge

En moments com aquest pens que rebentaré d’alegria, que sóc molt afortunat, el més privilegiat del món. Saber que tot es pot aconseguir si hom de veres ho vol, que la voluntat és el poder, el triomf, la meravella, que cada dia conec gent més i més meravellosa, que m’estic inflant d’esplendors al meu voltant, que al meu cor cada vegada hi ha més lloc per a coses grandioses que també em fan a mi més gran i més savi. Dies de MOST (www.mostfestival.cat) i dies de FAULA, ja repartida entre els ulls i mans d’algunes fantàstiques persones que ja m’han llegit i que em llegiran i en parlaran perquè es vagi propagant bellesa enllà. Preparant-me per recitals i aventures com aquesta amb la millor companyia del món:

Imatge

Sí, temps de celebració i de vida. Plantar un gran somriure enmig dels cors de tothom. Enmig dels centres litúrgics de l’ésser. Celebrar aquesta orgia d’entusiasmes i brillantors mentre Houllebecq parla de Lovecraft i es troba amb Iggy Pop:

I sí, finalment saber que amics ens esperen a Milà, a la resta del món. Viure al límit de l’ossada, besar els ossos del sol.

Furor total

Imatge

Furor total. Ultraomega. La promesa connatural al ser. Calavera de verdor. Ni bandera ni dolor: ritual bacanal, perseguidor del cosmos. Oh sí, sí, sí. Festival. Gran bomba sentimental, emocional, brutal. Espectacular. Eternal. Sal de fervor. Verdura del sol. Poeta astral: BARBA. Oh ardor sensacional. A celebrar. Alfa. AND NOW JOIN THE ORGY!!! Transgender Translanguage Tribute To THE MASTER, MY UNCLE WALT WHITMAN!!!