Uala! Quant de temps sense escriure res. Entre Whitman, Núvol, quaderns, escriptures, crítiques i el nou blog a AraBalears he abandonat un poc aquest espai. Però don’t worry be happy! Tornaré!!! Ja he tornat, no me n’he anat mai de fet, sóc aquí i lluito i continuo, l’univers és una festa i jo la visc al límit!!! MOLTES I MOLT BONES SORPRESES BEN AVIAT I VISCA I ENDAVANT!!!
La vida vessa
Les coses bones sempre tenen recompensa. La feina ben feta sempre dóna bons resultats. L’alegria és el millor antídot. Pizarnik re-re-revisava tot el que escrivia com si fos or pur, alquímia. Sorpreses s’acosten. Intensitat. El treball s’acumula perquè n’hi ha molt i és molt bo! John Fante és una bèstia. Una puta bèstia. Ahir vàrem anar a veure per segona vegada ACORAR de Toni Gomila a Cal Bolet de Vilafranca del Penedès. Tothom exaltat, com sempre. Emoció. Pell de porc que sua de tendresa per l’avior i per les batalles successives per l’existència. Dins meu congria quelcom cada vegada més extraordinari. A l’escriptori tinc llibres de Francesc Garriga, Lluís Juncosa, Raymond Rousell, Joan Fuster i Andreu Sevilla que m’esperen perquè els escometi amb la màxima de les passions. Whitman em mira i em diu “Bon dia! No t’aturis!”
Sí, la vida vessa:
http://www.nuvol.com/critica/plenissims-de-vida-gracies-a-john-fante/
III Dia de la Poesia Catalana a Internet!!!
La notícia!!! :
http://www.nuvol.com/noticies/el-17-de-marc-comparteix-poesia/
Els poemes!!! :
1/3) Transmigració
Sóc un espasme,
totes les coses som espasmes.
Naixem en oceans lactis,
volen que vivim en la coherència
(però siguem la confusió,
siguem sempre caòtics i preciosos en la
confusió)
i morir…
No morim perquè en realitat som eterns,
sols proferim un fins ara translúcid,
un somriure brau i decidit,
i llavors ens enfilem
pel buc de la mel
epilèptica
i llavors,
sí,
llavors recomencem
de bell tot nou.
2/3) El Cometidor de l’Impur
La Besllum m’alleta
no fins que m’afarto, no, fins al punt
de fer-me’n voler més i més,
insaciable de mi,
legislador d’un ordre que es consagra a l’omniscient,
oxigenant-me en la contracció
del vi erecte, superb i impúdic.
Arcà de mi mateix, dins meu existeix la nau que reté
els destins i els nuclis múltiples
allà on
em clono per engendrar una milícia
artesana
infectada
de
voluntats.
Semioculta, demiúrgica,
com la dida que mai no vaig requerir,
m’ensenya a estimar la incandescència.
Ara sí puc confirmar
que he après a viure en el deliri.
3/3) Bateig durant l’orgia dels cereals
Retruny
el batec deïcida
de la nafra
al meu volcà
i jo crec
en mi.
El meu sexe
es clava als
mecanismes
del rellotge solar
que testimonieja
proclamar-me
en aquest
crepuscle
de l’ordi.
Crec en nosaltres
i en mi.
Recordeu
d’ara endavant
el meu nom.
Em dic Voràgine.
(del llibre inèdit Cala foc als ossos)
L’alegria!!! :
Llegir Whitman
Continuen els esclats immensos
Tot és molt al·lucinant, energètic, frenètic, espasmòdic… Tot tremola amb tanta energia, continuarà.
Inundacions
Inundat, amarat de bellesa, de tantes coses bones, no dic ingovernables, dic tantes però tantes.
Keep Up The Good Job!!!
Començar el dia amb alegries, la grandesa d’un documental més extraordinari que la vida, més gran que l’existència més èpica (i majèstica!) del cosmos, una pel·lícula fascinant, SEARCHING FOR SUGAR MAN, que ahir mateix va aconseguir l’òscar al millor documental, entre tants altres premis que ha assolit:
I veure publicat, gran manera de començar la setmana en efecte, l’article que vaig escriure sobre AIXÒ ÉS ÀUSTRIA de Joan Jordi Miralles i Broto (Premi Pare Colom de Teatre, Lleonard Muntaner Editor, 2012) a Núvol, m’encanta! Enjoy!!!
Poema Riu, Novel·la Riu, Vida Riu
Aquesta és una d’aquestes nits en què saps que a dins tens tota la força de l’univers com per poder continuar i continuar i continuar i no aturar, celebrar cada pas, cada moment, cada pensament, una nit en què saps, o sigui sé, que sóc hereu de Forrester i que en un principi les coses 1) s’escriuen amb el cor i es corregeixen (si s’han de corregir) amb el cap, 2) que l’única manera d’escriure és escriure, començar, 3) que tots tenim un cor a dins que batega lletres i que tot pot arribar a ser meravella, 4) que la il·lusió de totes les coses, de cada cosa, és el motor és l’aliment és l’alegria, 5) he escrit un poema una cosa un riu aquest capvespre, li dic riu com li podria dir qualsevol cosa, i que m’emociona perquè ha vengut a raig de cop sense esperar-ho ha estat una sorpresa i ara reposa i prest el podré mostrar i sé que aconseguiré grans coses amb ell com anar a fer una volta a la Vila del Pingüí i trobar-me amb tresors com aquests:
Creació Creació Creació Sempre la Poderosíssima Creació del Món! Ara mateix crec que sóc un tità i que puc aconseguir-ho tot i tot és bellesa, ara mateix un home canta cançons com aquesta en un Teatre d’Arenys i jo voldria ser-hi i hi sóc, hi sóc des d’aquí, hi sóc sempre i més i hi seré també:
Encarnam la possibilitat, sols hem d’estar convençuts, la cançó, ser la cançó, esdevenir càntic, cant, glòria convulsionada, aquest fervor furor il·lusió del que parlo sempre (i sí, m’és igual si no sóc didàctic, si em repeteixo, si no sé utilitzar un diccionari de sinònims i ultrasinònims perquè tot connecta amb tot i si les paraules es repeteixen i són les mateixes vol dir que no són les mateixes i que cada vegada que es torna a dir significa una cosa ABSOLUTAMENT diferent i tant que sí i tant que sí “sigues sempre, cranc autòcton, mercader d’aquesta figa” lalalà jo vaig escriure això? Fou el segle passat, potser, quan era un altre, demà seré un altre, sempre SÓC L’ALTRE, perquè estic multiplicat en l’entusiasme antropòfag, la recerca, l’antull, la curiositat, sóc curiós i frement i no tremol quan em proposen reptes perquè jo sóc el repte, tot sempre esdevé canvi i possibilitat i el futur que se’ns obre com una magrana potser la magrana que Bauçà va fer protagonitzar un dels poemes si ho recordo bé i si no m’invento les coses, i ara mateix hi ha llibres i llibres al meu costat, en parlaré, i tant que en parlaré perquè són meravella i bellesa, CARNATGE de Pau Vadell i Vallbona (Finalista del Premi Pare Colom de Poesia, Lleonard Muntaner Editor, 2012) i ESQUELET de Lucia Pietrelli (Premi Recull de Poesia, Pagès Editors, 2013):
Sí a tot sempre i més encara!!!
Més ulls (més ulls!) curulls de caramulls i fulls estulls (més ulls!!!)
Començar el dia amb un gran article:
http://www.vilaweb.cat/noticia/4087256/20130222/esprius-ramon-barnils.html
Amb la notícia que Miquel de Palol arrasa a França:
Evidentment amb Walt Whitman. Amb les seves fulles verdes infinites adorables mal-lletades encantades excitades devoradores DEVORADES de claror, fulles canten ballen viuen aclaparen enamoren encandilen amasien vora neu, vora meu NON STOP OH NON STOP! Oh Pare dels Patriarques! Oh Món Colossal! Oh Univers Endins d’Ales Capcirades! Infinita l’alegria que ens ha d’amarar (plagi descarat, plagi necessari, plagi de cabdell sense preparació, sense premeditació, no com aquells amb cames de ferro que foten tirs a través de cuines fosques sense que en poguem entendre massa bé llur intenció), la fam ens aclapara la fam ens domina, senyors dels mil continents que jeuen amagats darrere aquests que massa carn contenen, ràbia fúria amanyagada, colors a tutiplèn, a balquena, a dojo, en sobren mai i ara, mira’m ara una altra vegada i reconeixeràs el rostre dels capdills! Almenys una altra vegada, una altra!!!
BON TOT SEMPRE, I MÉS ENCARA!!!
Autòpsia a la Misèria de la Literatura Catalana
Això és Àustria de Joan Jordi Miralles i Broto
(Premi Pare Colom de Teatre, Lleonard Muntaner Editor, 2012)
Qui putes s’ha mort aquí? S’obre el teló. Gran sala plena de llibres. Parets, terra i sostre plens de llibres. Només llibres i llibres. I més encara. Una brutorada de llibres. Enmig d’aquest caos decimonònic hi ha un home barallant-se amb una màquina d’escriure que s’assembla massa a un escarabat mutant. Al seu costat un avi messiànic alena com pot a través d’una màquina estrambòtica. Cadira de rodes. L’aire fa pudor a resclosit. Pitjor: a merda de vell. Encara més: la fortor que desprèn un cadàver d’aquests que han viscut massa i que això es nota en la putrefacció extrema de cadascuna de les seves parts. Però de qui és aquest cadàver? Així comença el nou i aborbent llibre de Joan Jordi Miralles i Broto, una obra de teatre, en efecte, però també una novel·la, un guió cinematogràfic, un gran poema antièpic portentós. Una obra híbrida que va més enllà de qualsevol categoria i que ens fa partíceps d’una aventura macabra, divertida i poderosa.
És, sense cap tipus de dubte, una novel·la total, ambiciosa, i diferent. Molt allunyada dels estàndards als quals estem més acostumats. Amb la qual cosa s’ha de celebrar, doncs, per la seva qualitat sorprenent i fresca. Estàs davant d’un llibre que enganxa amb dinamisme i que no t’amolla en cap moment, com ja ens té acostumats aquest autor, un dels creadors més interessants en l’actualitat, que s’atreveix de bell nou amb les qüestions més peludes i controvertides per escriure un volum vigorós, radical, salvatge i extraordinari. En efecte, amb Això és Àustria ens trobem enmig d’un camp de batalla on es duu a terme un combat molt dur entre el cinisme, la ironia, la metralla literària, els escàndols culturals i la grandesa. Però molt més.
Què signifiquen els ideals quan tota la resta està més que podrit? Per a què la responsabilitat o la decència? Per què escriure en un món on l’esforç cada vegada té un valor més esquàlid i on la gent cada vegada llegeix menys, sobretot en una literatura de proporcions cada vegada més reduïdes com és el cas de la catalana? Joan Jordi Miralles i Broto escup damunt les calbes dels energúmens i planteja tot un súmmum de temes morals que ens fan qüestionar tot el nostre sistema de pensament, les nostres creences, els nostres estereotips, la nostra manera de concebre l’existència, el nostre dia a dia. I per això no dubta en bombardejar el que és fins i tot més políticament correcte. Aquí no hi ha ningú que se salvi, en el fons perquè ningú no és lliure de pecat ni de culpa, no en un sentit cristià sinó més aviat en quant a la responsabilitat. Com hem pogut arribar a aquesta situació? Doncs perquè no hem fet les coses com tocava.
Per tant ens trobem davant un gran espectacle de proporcions mastodòntontiques on la vida va més enllà d’ella mateixa en un gran festival epilèptic per endinsar-nos en les psiques convulses de tres personatges que són massa humans i amb els quals ens identifiquem fins al patetisme perquè ens emmirallen des del territori del cru real més descarnat.
Un llibre impressionant.
epicandmajestic 